Tant la flora com la fauna de la Vall de Camprodon tenen la varietat que té el clima i l'altitud del territori. Tenen la varietat d'un territori que s'aixeca des dels 500 m. de la vall de Beget, fins els 2881 m. de Bastiments, tenen la varietat d'un clima suau mediterrani, i d'un clima rigorós a l'hivern a les valls que arrenquen de la carena pirinenca principal.
És, doncs,d'una diversitat privilegiada.

Sobre la fauna destaca, per la seva quantitat i importància, l'Isard. Aquest té una població estimada entre el Puigmal i el Canigó de 10.000 exemplars, població que es manté que no creixi amb caça selectiva.

El clima riguròs però amb calmes més suaus, la quantitat de menjar que hi ha a les valls de la carena principal i la desaparició de la caça furtiva, ha propiciat un creixement de la població que, si bé no és al límit, obliga a mantenir controlada. No hi ha dia a l'estiu que es faci una excursió a cotes superiors als 2200 m. i que no es vegi un isard o un remat. Hi han valls i llocs on s'en poden veure més d'una cinquantena, com al llac de Bessibers, o al Pla de Cal Magre. També és fàcil veure'ls jugant a la primavera al mig de les clapes de la neu. Si la visita és a primeres hores del día, quan el cel encara clareja, s'els pot veure dalt les carenes.
La defensa de l'Isard és córrer cap amunt, on la seva potència és inigualable. Per això, si ell és en una cota superior, es deixa acostar aprop, fins a 10 m., car és molt tafaner. En canvi si l'isard es troba en una cota inferior, és terriblement esquerp, i fuig a tota velocitat. Els ramats sovint tenen un isard més veterà fent de vegilant.
L'isard és graciós, àgil i ràpid, amb una potència poc comuna. La seva silueta és ben característica: pates fines, tronc sòlid, cap alt i banyes elegants. El seu pèl varía segons l'estació, de marró a ros, amb tints més foscos quan arriba l'hivern. El cap es caracteritza pels seus ulls foscos molt dolços, amb pupila oval, amb unes banyes finament corvades cap enrera, d'una harmonia perfecte, essent més sòlides i més separades en els mascles i més fines en les femelles. Comptant els anells de creixement anuals es pot estimar exactament l'edat de l'individu. El soroll que fa buant quan està en alarma és molt característic. És una espècie de "pschhh..."
A les valls de Núria a més d'Isards hi ha un remat de Muflons que semblen conviure prou bé amb els Isards.
Un altre animal important de l'àrea alpina és el Gall Selvatge o gall fer, en castellà "Urogallo". La població d'aquest gall és a punt d'extinció. L'últim cens de l'any 1992 donava entre 5 i 7 mascles. La causa era l'excessiva explotació dels boscos, fet que avui ja no existeix; l'altra causa és la presència humana. Sembla que la població comença a augmentar en els boscos del costat Nord, prop de Mantet. També s'en poden veure als boscos del Canigó.
Un altre au lligada a aquests boscos és el Mussol Pirinenc. Va ser localitzada a Espanya per primer cop l'any 1981 per un ornitòleg francès. Es tracta d'una raríssima au nocturna, originària dels boscos de l'Àrtic i és considerada com una de les aus més perilloses d'extinció de la península. Els boscos de Freser-Setcases compten amb 4 o 5 parelles, suposadament el 10% de la població de la península ibèrica.
Cal comptar també amb les Àligues, en franca recuperació a tota l'àrea de la nostra vall, així com un grup de trencalossos, que deu ser nómada entre les valls d'Andorra i el Canigó. Cada estiu es veuen un grup de 4 o 5 trencalossos que marxen i tornen venir quan hi ha algún animal mort per menjar.
Altrament a aquests animals, a l'àrea hi ha dos carnívors interessants. El gat salvatge (montés en castellà) i la marta. el gat també compta amb pocs exemplars. La Marmota ha estat introduïda pels francesos fa menys de 10 anys i la seva expansió és impressionant. Absents des de la prehistòria, les marmotes estàn recolonitzant antics dominis. Habiten en prats de muntanya on l'herba no sigui massa alta i així puguin tenir camp de visió. No entren als boscos. Habitualment es solen trobar entre 1.400 i 2.700 m. d'altura. Poden tenir fins a 8 quilos de pes i son menjar per les àguiles, els trencalossos i també pels gats salvatges. El seu xiulet avisant de la presència humana és característic. Durant el cru hivern, els isards baixen al bosc a buscar refugi i aliment. L'únic animal que romàn a les altures és la marmota que dorm deixant passar el fred.
Una altre espècie interessant és la perdiu blanca. No es una au difícil de veure i nosaltres hem pogut veure colònies fixes al voltant del Pla de la regalíssia i a la vessant Nord del Roca Colom. Fa almenys 20 anys que aquestes colònies persisteixen. Encara que el nom la faci emparentar amb la perdiu gris, de fet no tenen gairebé res en comú. Pertanyen a dues famílies diferents de gallinaces. La perdiu gris pertany a la famílian de les faisànides, mentre que la perdiu blanca pertany a les tetraonides ( a la que pertany el gall salvatge).
Aquestes aus estàn adaptades per suportar el fred: plumó espès, narius i potes (i dits) emplumats. La seva supervivència hivernal és facilitada per l digestió de la cel.lulosa (que estroba en les branques dels arbres i arbustos).
La confusió amb el nom esdevé per tenir un format força pròxim ente les dues perdius i pel fet de que a l'estiu la perdiu blanca canvia de color per mimetisme amb el seu entorn i pren el color gris. La perdiu blanca és una mica més gran que la perdiu gris, medint 35 a 40 cm. amb 450 g. de pes.
Habita fins els 3000 m., amb una mitjana al voltant dels 2500 m. i en exposició preferentment freda, és a dir, cara Nord.